Eren les sis i deu de la tarda, quan fitxava la seva sortida en aquell aparell que l'empresa havia instal·lat. Caminava amb el pilot automátic activat direcció a l'estació del metro tot observant els vianants amb què es creuava, infants que sortien de l'escola, treballadors que com ella havien acabat la seva jornada laboral o fins i tot algun guiri que s'havia saltat els límits fixats per la Lonely Planet. La rutina em resultava extenuant fins al punt de reservar l’últim bri d’energia per aconseguir un lloc al metro, aquella tarda havia tingut sort, finestra. Si passes pel súper no t'oblidis de comprar sabó per la roba, amor. Mama, no vinc a sopar que vaig a veure el bàsquet. El teu pare i jo estem intentant demanar hora al CAP, però no ens en sortim, podries venir algun vespre d’aquesta setmana. Feia lliscar el dit per sobre les notificacions del mòbil amb la mateixa destressa que qui tria cigrons corcats abans de posar-los en remull. Aquell llistat infinit d’obl