P- Polaroid

Ens vàrem coneíxer al curs de fotografia l’Ajuntament. Érem un grup de quatre, amb la Laura i el Pol quedàvem per fer els exercicis que ens demanaven, inclosos els extres o fins i tot per fer una cervesa post-classe.

Tenim un grup de whatsapp, pero poc a poc, tu i jo vem obrir una conversa paral·lela a més que erem veïns de carrer.

Va arribar el final de curs, els últims deures, haviem de triar 15 fotografies, que fòssin un resum del que haviem aprés en els últims mesos.

Vaig triar que totes les fotos fossin en blanc i negre, la gràcia era que toquessin diferents suports (móvil, càmera digital, càmera convencional). Tu tenies una Leica (com el Robert Capa), jo una polaroid i juntes tenien la màgia de l’espera, dies o minuts. La Polaroid, era per impacients com tu, permetría obtenir resultats rápids. La Leica, necessitava d'una cambra fosca, paciència i també mà per no cremar aquells instants captats.  

Ens faltaven les fotos dels retrats, les més complicades, en concret eren dues. Haviem quedat, per compartir els nostres books i també per fer pluja d’idees. Jo mirava les teves fotos amb delit, com havies avançat, la originalitat triant paisatges, el moment bucòlic de la posta de sol, esperant aquell moment màgic. Tu destacaves la meva capacitat per copsar els petits detalls, aquelles fulles sobre la gespa, la marieta i jo em sentia afalagada, era una aficionada al teu costat.

Vas aprofitar aquell moment, els riures per fer dos retrats meus, entre cerveses. Em semblaves extremadament atractiu, per poder ser jo l’escollida i tenir alguna cosa més amb tu. Tu pensaves el mateix li havies dit al Pol que era un tros de dona, però que mai series el seu tipus i l'atreuries.

- Marta, vols que quedem un dia a la cambra obscura per revelar les fotos de la Leica?

-Fet Jordi, mirem si dissabte que ve al migdia hi ha lloc.

Durant aquella setmana, vas fer el compte enrere. Cada dia m’escrivies per dir-me, queden dos dies, un dia. Jo aprofitava per seguir-te el rollo, els teus missatges em tenien atrapada i no volia creure-m’ho. Aquell dissabte em vaig posar guapa, vaig triar el model a consciencia, volia sentir-me sexi i poder atrapar-te a la meva xarxa.

Va arribar el nostre torn, mentre anàvem barrejant els diferents components, només la llum vermella de la cambra ens il·luminava.

-Jordi, estem sols, aquesta llum vermella, es massa provocadora.

-Marta, no et flipis, aquí no es pot fer res. Com ens enxampi el videll, ja no tenim 15 anys per fer això.

- La edat es un número, el que compta es l’esperit.

El revelat va avançar i van apareixer els dos retrats:

-Has quedat supernatural, estàs guapissima.

-Jordi, això ets tu, ets un molt bon fotògraf.

- Marta, vols que anem a fer els dos retrats amb polaroid ara?

-Anem al parc i et comento el que vull fer, a veure com ho veus.

Hi havia un petit llac, i podiem aprofitar l’ombra de l’aigua, com si fos un mirall per fer aquestes fotos. Et vaig demanar que piquessis l’ullet i ho vas fer amb un somriure molt blanc, d’orella a orella.

Et vaig plantejar una segona foto, aquesta volia que fos de tots dos, un record del curs. Ens vem posar a somriure, vas acostar la teva galta amb la meva i tot d’una em vas donar un petó mentre feies clic a la càmera.

- El nostre primer petó, inmortalitzat en una polaroid.